Edició no lineal
From Wikipedia, the free encyclopedia
El sistema d'edició no lineal en terminologia del vídeo i sistema de muntatge no lineal en la terminologia del cinema a un sistema d'edició pel qual es poden ampliar o reduir qualsevol seqüència d'una edició o muntatge sense alterar ni danyar les seqüències o quadres posteriors. Si a més a més es pot accedir a qualsevol punt del material brut instantàniament, sense recórrer les preses prèvies, s'anomena Sistema d'edició no lineal d'accés aleatori. De vegades és considerat equivalent en l'àmbit de l'àudio/vídeo al processament de textos, per la qual cosa també s'anomena edició de vídeo en desktop en l'àmbit dels consumidors.[1]
L'edició lineal va ser el primer sistema d'edició que es va fer servir en difondre's els sistemes de vídeo, però les seves limitacions van fer que aquest sistema fos substituït pel sistema d'edició no lineal a partir de la dècada de 1980. Amb la millora en la informàtica, els algorismes de compressió i els enregistraments digitals van anar apareixent successives generacions de sistemes no lineals basats primer en cintes de vídeo, després en discos làser i més tard en diferents generacions de discos magnètics. Amb les successives millores també es va buscar abaratir el procés d'edició proporcionant subproductes intermedis com ara cinta de visionat, llista de decisions d'edició (EDL per les sigles en anglès) o llista de tall de negatiu; fins que les darreres generacions ja aconseguien realitzar el procés complet.