Història de Bèlgica
aspecte de la història / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Bèlgica comença el 1830, quan la part meridional del Regne Unit dels Països Baixos decidí després de la Revolució belga d'expulsar les tropes neerlandeses i de declarar la independència. Abans, aquest territori mai no havia estat un estat. El territori geogràfic era part de diversos feus, comtats, ducats i altres senyories que a poquet a poquet es reuniren en una unió personal de les Disset Províncies, els Països Baixos espanyols, els Països Baixos austríacs, possessions successives (amb fronteres molt variables) del ducat de Borgonya, Espanya i Àustria. Aquesta federació política no era l'expressió de la voluntat del poble, sinó el resultat de matrimonis estratègics dels sobirans. Fou durant segles un territori de ningú i de tothom, camp de batalla preferit de gairebé totes les cases reials d'Europa.
Les fronteres actuals començaren a traçar-se al segle xvi després de la Guerra dels Vuitanta anys, l'adveniment del protestantisme i la independència d'Espanya de la República de les Set Províncies Unides. Sociològicament, les Terres de la Generalitat catòliques, feien part del "sud", la república les ocupà per protegir-se contra espanyols i francesos. Fins al 1795, la república sempre mantingué ciutats fortificades al territori espanyol i després austríac.
Abans del 1830 els mots Belgium, bèlgic o Bèlgica tenien diverses significacions, de voltes molt allunyades del territori actual (vegeu Països Baixos (topònim)). Bèlgica és un terme heretat dels escrits romans, però no designa el territori que ocupa l'estat actual belga. Les fronteres definitives se'n fixaren el 1839 amb el tractat de Londres (1839).
El territori belga actual pateix una sèrie de fragmentacions dins de Lotaríngia a la mort de Carlemany. La fragmentació feudal porta després de diversos episodis d'enfrontaments entre feus medievals a unir les possessions holandeses, flamenques, valones i luxemburgueses en mans de la casa de Borgonya. Els Borgonya aspiraven a crear un estat unitari a l'estil francès al bell mig del Sacre Imperi romà i del Regne de França.
França mai acceptà aquest projecte perquè considerà els Borgonya súbdits del regne i, a més, veia en el territori de Bèlgica i Luxemburg les seues "fronteres naturals". És amb aquesta expressió que es designa els desigs de França d'annexionar-se Bèlgica i Luxemburg. El Regne Unit donà sempre suport als Països Baixos neerlandesos perquè mai volgué que es produís un projecte com aquest.
Després de la invasió francesa durant les guerres de la seua Revolució, el congrés de Viena restaura els Països Baixos borgonyons sota l'apel·lació de Regne Unit dels Països Baixos. Hi quedaren units neerlandesos, francesos i luxemburguesos. Tanmateix, la convivència de flamencs i valons amb la monarquia holandesa derivà en una vertadera crisi tot just començar el segle xix.
França i Anglaterra s'avenen amb la resta de potències de l'època, com Àustria, Rússia i Prússia, tot plegat sota l'atenta mirada de l'Església catòlica, a crear un nou estat tampó anomenat Bèlgica, que inclou flamencs, valons i una part minsa de territori germanòfon. És amb la creació d'aquest estat que començà a tenir sentit l'explicació d'una història de Bèlgica amb el seu passat prehistòric, romà i medieval. Com que no es pot parlar de Bèlgica en el sentit contemporani abans 1830, la història anterior es troba en la història dels estats que en posseïen el territori.
Després de les dues guerres mundials que s'esdevenen per les ambicions de França i Alemanya, el 1919 amb el tractat de Versalles s'establix que els cantons d'Eupen, Malmedy i Sankt-Vith queden annexats a l'Imperi alemany. Es clouen les fronteres de Bèlgica fins entrada la dècada dels 70.
L'intent de donar forma a un estat unitari sobre la base del jacobinisme francès derivà en noves crítiques de les fronteres belgues. El nacionalisme belga comença ja des del segle xix a veure's com una creació artificial nascuda de les voluntats explícites de l'elit europea. A poquet a poquet, els belgues de parla neerlandesa (i després del 1919 els de parla alemanya) s'emanciparen culturalment dels francòfons.
La implantació d'un règim federal pronunciat no ajudà a unir les dues comunitats més importants. El flamencs, a dalt, viuen com si foren part d'Holanda: els mitjans de comunicació, la cultura i les cosmovisions són neerlandeses. Els valons, a baix, viuen com si foren part de França: els mitjans de comunicació, la cultura i les cosmovisions són franceses. Malgrat que existix una televisió pública, en la pràctica aquesta emet en neerlandès amb programació específica i íntegrament neerlandesa a Flandes, i en francès amb programació específica i íntegrament francesa a Valònia. Dues comunitats viuen, doncs, dins d'un estat donant-se l'esquena, l'una paral·lela a l'altra. La comunitat germanòfona, per la seua banda, viu i té cosmovisions vingudes d'Alemanya. Per bé que accepta ser una minoria dins de Valònia, el seu tarannà no és pròpiament francòfon, sinó alemany.
El conflicte lingüístic que provoquen les imposicions franceses sobre Bèlgica, així com aquest esquema de convivència, sumat a les ambicions dels estats veïns de tenir-hi un tampó, fa nàixer el nacionalisme való i flamenc al segle xix. Tot just començar el segle xxi, el nacionalisme flamenc aconseguix un suport molt ampli en la societat flamenca i amb aquest procedix a qüestionar la monarquia belga. Proposa la disgregació de Flandes i Valònia. Apareixen llavors intencions de lligar Valònia a França i Flandes als Països Baixos. La força del moviment fa entrar el govern i el parlament belgues en una crisi considerable. Bèlgica quedà sense govern durant pràcticament un any.
França, Alemanya i el Regne Unit miraren cap a una altra banda. L'antiga Prússia s'alineà amb la indiferència, a propòsit, de França, i el Regne Unit, pertorbat per les seues idees de monarquia universal, tampoc volgué dir-ne res al respecte. La indiferència no contribuí a sufocar les crítiques del nacionalisme flamenc, ni tampoc el seu suport.