Δ13C
mesura de la proporció d'isòtops estables carboni-13 i carboni-12 / From Wikipedia, the free encyclopedia
En geoquímica, paleoclimatologia i paleoceanografia, δ13C (pronunciat «delta C tretze») o delta-C-13, és un isòtop traçador, una mesura de la proporció dels dos isòtops estables del carboni (13C i 12C) en parts per mil (‰).[1] La mesura també s'utilitza àmpliament en arqueologia per a la reconstrucció de dietes passades, especialment per veure si es consumien aliments marins o certs tipus de plantes.[2]
La definició és (en per mil):
on l'estàndard és un material de referència establert.
δ13C varia en el temps en funció de la productivitat, la signatura de la font inorgànica, l'enterrament del carboni orgànic i el tipus de vegetació. Els processos biològics prenen preferentment l'isòtop de menor massa mitjançant el fraccionament cinètic. Tanmateix, alguns processos abiòtics fan el mateix. Per exemple, el metà de les fumaroles hidrotermals es pot esgotar fins a un 50%.[3]