Campanya del Sinaí i Palestina
From Wikipedia, the free encyclopedia
La campanya del Sinaí i Palestina del teatre d'operacions de l'Orient Mitjà de la Primera Guerra Mundial va ser una lluita de la Revolta Àrab i l'Imperi Britànic, contra l'Imperi Otomà i els seus aliats alemanys imperials. Va començar amb un intent otomà d'atacar el canal de Suez el 1915 i va acabar amb l'armistici de Mudros el 1918, que va conduir a la cessió de la Síria otomana.
Primera Guerra Mundial Front de l'Orient Mitjà | |||
---|---|---|---|
Un 10,5 cm Feldhaubitze 98/09 i artillers otomans a Hareira el 1917 abans de l'ofensiva al Sud de Palestina | |||
Tipus | teatre d'operacions | ||
Data | 28 de gener de 1915 – 30 d'octubre de 1918 | ||
Lloc | Egipte i el Llevant (inclosos Palestina i Síria) | ||
Resultat | Victòria aliada Partició de l'Imperi Otomà | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
| |||
Forces | |||
| |||
Baixes | |||
|
Els combats van començar el gener de 1915, quan una força otomana liderada per alemanys va envair la península del Sinaí, llavors part del protectorat britànic d'Egipte, per assaltar sense èxit el canal de Suez. Després de la campanya de Gal·lípoli, els veterans de l'Imperi Britànic van formar la Força Expedicionària Egípcia (Egyptian Expeditionary Force, EEF), i els veterans de l'Imperi Otomà van formar el Quart Exèrcit, per lluitar per la península del Sinaí el 1916. El gener de 1917, la recentment formada Columna del Desert va completar la reconquesta del Sinaí a la batalla de Rafah. Aquesta reconquesta d'un important territori egipci va ser seguida al març i a l'abril de dues derrotes de l'EEF en territori otomà, a la Primera i Segona Batalla de Gaza al sud de Palestina.
Després d'un període d'estancament al sud de Palestina d'abril a octubre de 1917, el general Edmund Allenby va capturar Beerxeba del III Cos. Les defenses otomanes van ser capturades el 8 de novembre i va començar la persecució. Les victòries de l'EEF van seguir a la batalla de Mughar Ridge (del 10 al 14 de novembre), i a la batalla de Jerusalem (del 17 al 30 de desembre). Les greus pèrdues al front occidental el març de 1918, durant l'ofensiva de primavera alemanya d'Erich Ludendorff, van obligar l'Imperi Britànic a enviar reforços amb tropes de l'EEF. L'avanç es va estancar fins que la força d'Allenby va reprendre l'ofensiva durant la guerra de maniobres de la batalla de Meguidó al setembre. Les reeixides batalles d'infanteria a Tulkarem i Tabsor van crear buits a la primera línia otomana, permetent que el Cos Muntat del Desert encerclant la infanteria que lluitava als turons de Judea i lluitar contra la batalla de Natzaret i la batalla de Samakh, capturant Afula, Bet-Xean, Jenin i Tiberiades. En el procés, l'EEF va destruir tres exèrcits otomans durant la batalla de Sharon, la batalla de Nablus i el tercer atac del Transjordà, capturant milers de presoners i grans quantitats d'equip. Damasc i Alep van ser capturats durant la persecució posterior, abans que l'Imperi Otomà acceptés l'armistici de Mudros el 30 d'octubre de 1918, posant fi a la campanya del Sinaí i Palestina. El Mandat britànic de Palestina i el Mandat francès per Síria i el Líban es van crear per administrar els territoris capturats.
La campanya generalment no va ser ben coneguda ni entesa durant la guerra. A Gran Bretanya, el públic la considerava una operació menor, un malbaratament de recursos preciosos que es gastarien millor al front occidental, mentre que els pobles de l'Índia estaven més interessats en la campanya de Mesopotàmia i l'ocupació de Bagdad.[7] Austràlia no va tenir cap corresponsal de guerra a la zona fins que el capità Frank Hurley, el primer fotògraf oficial australià, va arribar l'agost de 1917 després de visitar el front occidental. Henry Gullett, el primer corresponsal oficial de guerra, va arribar el novembre de 1917.[8][9]
L'efecte durador d'aquesta campanya va ser la partició de l'Imperi Otomà, quan França va guanyar el mandat per Síria i el Líban, mentre que l'Imperi Britànic va guanyar els mandats per a Mesopotàmia i Palestina. La República de Turquia va néixer l'any 1923 després que la Guerra d'Independència turca acabés amb l'Imperi Otomà. Els mandats europeus van acabar amb la formació del Regne de l'Iraq el 1932, la República del Líban el 1943, l'Estat d'Israel el 1948 i el Regne haxemita de Transjordània i la República Àrab Síria el 1946.