Dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic
From Wikipedia, the free encyclopedia
La dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic es produí de facto el 6 d'agost del 1806,[1] quan l'últim emperador romanogermànic, Francesc II, de la casa d'Habsburg-Lorena, abdicà el seu títol[2] i alliberà tots els estats i funcionaris imperials dels seus juraments i obligacions envers l'imperi. Des de l'edat mitjana, els europeus occidentals havien reconegut el Sacre Imperi Romanogermànic com a continuador de l'antic Imperi Romà, car els seus emperadors havien estat proclamats com emperadors romans pel papat. A través d'aquest llegat romà, els emperadors romanogermànics afirmaren ser monarques universals, la jurisdicció dels quals s'estenia més enllà de les fronteres formals del seu imperi, arreu de l'Europa cristiana i més enllà. El declivi del Sacre Imperi fou un procés llarg que durà segles. La formació dels primers estats sobirans moderns als segles xvi i xvii, que introduí la idea que la jurisdicció corresponia al territori efectivament governat, amenaçà la naturalesa universal del Sacre Imperi.
Tipus | dissolució d'una administració territorial de Sacre Imperi Romanogermànic | ||
---|---|---|---|
Data | 6 agost 1806 | ||
Estat | Sacre Imperi Romanogermànic | ||
Participant | |||
Al segle xviii, era àmpliament considerat pels contemporanis, tant dins com fora de l'imperi, una monarquia molt «estranya», «irregular» i «malalta», amb una forma de govern «inusual». L'imperi mancava tant d'exèrcit central permanent com de tresoreria central i els seus monarques, formalment electius en lloc d'hereditaris, no podien exercir un control central efectiu. Fins i tot aleshores, la majoria dels contemporanis creien que l'imperi encara podia recuperar-se i restaurar el seu prestigi. El Sacre Imperi començà el seu autèntic declivi terminal durant i després de la seva entrada a les guerres revolucionàries franceses i les guerres napoleòniques.
Tot i que al principi es defensà bastant bé, la guerra amb França i Napoleó resultà catastròfica. El 1804, Napoleó s'autoproclamà emperador de França i Francesc II respongué proclamant-se emperador d'Àustria, a més de ser ja emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, un intent de mantenir la paritat entre França i Àustria i alhora enviar el missatge que el títol del Sacre Imperi Romanogermànic els superava a tots dos. La derrota d'Àustria en la batalla d'Austerlitz el 1805 i la secessió d'un gran nombre de vassalls alemanys de Francesc II el juliol del 1806 per formar la Confederació del Rin, un estat satèl·lit francès, significà efectivament la fi del Sacre Imperi. L'abdicació d'agost del 1806, juntament amb el desmantellament de tota la jerarquia imperial i les seves institucions, es considerà necessària per evitar la possibilitat que Napoleó es proclamés emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, cosa que hauria reduït Francesc II a la condició de vassall de Napoleó.
Les reaccions a la dissolució de l'imperi anaren des de la indiferència fins a la desesperació. La població de Viena, capital de la monarquia dels Habsburg, estava horroritzada per la pèrdua de l'Imperi. Molts dels antics súbdits de Francesc II qüestionaren la legalitat de les seves accions; tot i que estaven d'acord que la seva abdicació era perfectament legal, es considerava que la dissolució de l'imperi i l'alliberament de tots els seus vassalls estaven per sobre de l'autoritat de l'emperador. Així doncs, molts dels prínceps i súbdits de l'imperi es negaren a acceptar que l'imperi havia desaparegut i alguns plebeus arribaren a creure que la notícia de la seva dissolució era un complot de les autoritats locals. A Alemanya, la dissolució es comparà àmpliament amb la història semillegendària de la caiguda de Troia i alguns associaren la fi d'allò que percebien com a Imperi Romà amb la fi del món.