Fulguració solar de 1859
From Wikipedia, the free encyclopedia
La fulguració solar de 1859, també coneguda com a la fulguració de Carrington, va ser la tempesta solar més potent registrada a la història, i la interacció més violenta que mai s'hagi registrat entre l'activitat solar i la Terra.[1] A partir del 28 d'agost, es van observar aurores que arribaven al sud fins al Carib. Sembla que aquestes aurores també van ser observades a l'hemisferi sud, essent anomenades, per tant aurores australs.[2] El pic d'intensitat va ser l'1 i 2 de setembre, i va causar la caiguda dels sistemes de telègraf a tota Europa i Amèrica del Nord.[3] Segons els estudis de mostres de gel,[4] aquest tipus de tempesta solar es dona cada 500 anys aproximadament. Els primers indicis d'aquest incident es van detectar a partir del 28 d'agost de 1859 quan per tota Amèrica del Nord es van veure aurores boreals. Es van veure intenses cortines de llum, des de Maine fins a Florida,[5] àdhuc a Cuba els capitans de vaixells van registrar als quaderns de bitàcola l'aparició de llums rogenques a prop del zenit, també es van observar aurores en zones de baixa latitud, com a Roma, L'Havana i les illes Hawaii, entre d'altres. A les Illes Balears hi trobam referències al Diario de Menorca del diumenge 4 de setembre:
« | Anteayer á hora avanzada de la noche vio una persona fidedigna dos auroras boreales, que si bien eran mas diminutas que la que vimos años atras no dejaron de causar un efecto maravilloso.—J. Hospitaler, 'Diario de Menorca' - Año 2 Número 237 (04/09/1859)[6] | » |
Tipus | ejecció de massa coronal tempesta geomagnètica | ||
---|---|---|---|
Epònim | Richard Christopher Carrington | ||
Part de | Solar cycle 10 (en) | ||
Interval de temps | 28 agost - 2 setembre 1859 | ||
Efectes | aurora polar fracàs telègraf | ||
A causa d'aquest incident els cables del telègraf, invent que havia començat a funcionar el 1843 als Estats Units, van patir talls i curtcircuits que van provocar nombrosos incendis, tant a Europa com a Amèrica del Nord.[7]
El dia 28 d'agost van aparèixer nombroses taques solars, i entre els dies 28 d'agost i 2 de setembre es van declarar nombroses àrees amb fulguracions. L'1 de setembre el Sol emeté una immensa flamarada, amb una àrea de fulguració associada que durant un minut va emetre el doble d'energia del que és habitual.[8] Només disset hores i quaranta minuts després, l'ejecció va arribar a la Terra amb partícules de càrrega magnètica molt intensa. El camp magnètic terrestre es va deformar completament i això va permetre l'entrada de partícules solars fins a l'alta atmosfera, on van provocar extenses aurores boreals i interrupcions en les xarxes del telègraf, que encara era molt rudimentari.