Història del nu artístic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'evolució històrica del nu artístic transcorre en paral·lel a la història de l'art en general, tret de petites particularitats derivades de la diferent acceptació de la nuesa per part de les diverses societats i cultures que s'han succeït al món al llarg del temps.
El nu és un gènere artístic que consisteix en la representació a diversos mitjans artístics (pintura, escultura o, més recentment, cinema i fotografia) del cos humà nu. És considerat una de les classificacions acadèmiques de les obres d'art. La nuesa a l'art ha reflectit en general els estàndards socials per a l'estètica i la moralitat de l'època en què es va fer l'obra. Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major mesura que la nuesa a la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable; per exemple, fins i tot en un museu on es mostren obres amb nus, en general no s'accepta la nuesa del visitant. Com a gènere, el nu resulta un tema complex d'abordar per les múltiples variants, tant formals com estètiques i iconogràfiques, i hi ha historiadors de l'art que el consideren el tema més important de la història de l'art occidental.[nota 1]
Encara que se sol associar a l'erotisme, el nu pot tenir diverses interpretacions i significats, des de la mitologia fins a la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la bellesa i ideal estètic de perfecció, com passa per exemple en l'art figuratiu a l'antiga Grècia. La seva representació ha variat d'acord amb els valors socials i culturals de cada època i cada poble, i així com per als grecs el cos era un motiu d'orgull, per als jueus (i, per tant, per al cristianisme) era motiu de vergonya, i la condició dels esclaus i els miserables.[1]
L'estudi i la representació artística del cos humà ha estat una constant en tota la història de l'art, des de la prehistòria (Venus de Willendorf) fins als nostres dies. Una de les cultures on més va proliferar la representació artística del nu va ser l'antiga Grècia, on era concebut com un ideal de perfecció (com passa en el nu heroic) i bellesa absoluta, concepte que ha perdurat a l'art clàssic arribant fins als nostres dies, i condicionant en bona part la percepció de la societat occidental cap al nu i l'art en general. A l'Edat Mitjana la seva representació es va circumscriure a temes religiosos, sempre basats en passatges bíblics que així ho justifiquessin. Al Renaixement, la nova cultura humanista, de signe més antropocèntric, va propiciar el retorn del nu artístic després de llargs segles d'ocultació i s'afegeix així als temes religiosos habituals dels segles anteriors també els històrico-mitològics que es remunten al paganisme, sobretot en forma d'al·legoria. Va ser al segle xix, especialment amb l'impressionisme, quan el nu va començar a perdre el seu caràcter iconogràfic i a ser representat simplement per les seves qualitats estètiques; la imatge nua, sensual i autoreferencial va agafar així el relleu.[2]
En temps més recents, els estudis al voltant del nu com a gènere artístic s'han centrat en les anàlisis semiòtiques, especialment en la relació entre obra i espectador, així com en l'estudi de les relacions de gènere.[2] El feminisme ha criticat el nu com a utilització objectual del cos femení i signe del domini patriarcal de la societat occidental.[2][3][4] Artistes com Lucian Freud i Jenny Saville han elaborat un tipus de nu no-idealitzat per eliminar el concepte tradicional de nu i buscar-ne l'essència més enllà i fora de la idea de bellesa i distinció discriminatòria donada per la identitat de gènere.[2]