Literatura del romanticisme a Alemanya
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'aparició del romanticisme a Alemanya és molt primerenca. Ja al començament del s. XVIII es van donar trets preromàntics en els poetes paisatgistes —Albrecht von Haller i el seu poema Els Alps, seguit per l'admiració de l'infinit i l'insignificant en el paisatge de Klopstock, i la seua lírica que influí en Goethe—, i en el tercer quart d'aquest segle sorgeix amb força el moviment Sturm und Drang ('tempesta i ímpetu'), que s'oposà al racionalisme neoclàssic per exaltar la rebel·lia de la joventut, la passió i la intuïció creadora. En aquest àmbit s'inscriu el Werther de Goethe (1774), que explica l'amor impossible i el suïcidi per això d'un jove; l'obra tingué una immediata influència internacional. Els ideals de la Revolució francesa portaren Friedrich von Schiller a escriure en la seua joventut drames com Els bandits (Die Räuber, 1776), i en la seua maduresa el cèlebre Guillermo Tell (1804). En la lírica, Novalis escriu Himnes de la nit arran de la mort de la seua promesa de quinze anys el 1797, en què exalta la nit, canta a la mort i s'identifica l'estimada amb Déu, tot en una atmosfera de sincretisme místic.
Al s. XIX, després de les guerres contra Napoleó, es dona una involució conservadora, i es prefereixen destacar els trets identitaris i nacionals i la tradició i el folklore com a aspectes que revelen l'esperit d'un poble (Volkgeist), i es consolida la figura central de Goethe, que conrea tots els gèneres literaris i torna a un classicisme que enyora la civilització grecollatina després d'un viatge a Itàlia el 1786, moment del qual són mostres les seues Elegies romanes i la novel·la Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, el personatge central de la qual evoluciona des d'un fervor romàntic inicial fins a esdevenir un educador madur que treballa pel bé de la humanitat, en la línia del pensament il·lustrat.
Els poetes més representatius del romanticisme alemany, a més de Goethe, són en primer terme Friedrich Hölderlin, que va embogir ln 1803 i cantà amb entusiasme el sentit tràgic de l'existència i un desig d'ideal en un món d'angoixa i dolor; i Heinrich Heine, que va saber conjugar el folklore alemany amb les inquietuds romàntiques en el Llibre dels cantars (1827), que tingué una enorme difusió, i el Romancer (1852).
El Faust de Goethe és la labor de tota la seua vida, doncs hi va treballar durant més de seixanta anys —les seues primeres versions daten de 1772— fins al final dels seus dies, i la segona part es publicà ja pòstuma el 1832. En aquesta obra es mostren les dues grans etapes de la seua producció literària: en la primera, amb l'assumpte central de l'individu que ven l'ànima al diable a canvi d'obtenir joventut i amor eterns, palesa l'esperit del romanticisme; en la segona, més propera a l'ideal reformista il·lustrat, Faust guanya el favor d'un emperador i acaba dedicat a la labor de ministre d'obres públiques amb les mires posades en la felicitat social i portat al cel com a premi per acabar la seua vida fent el bé per als altres.