Reformisme borbònic
conjunt de reformes econòmiques i polítiques portades a terme per la monarquia espanyola de la dinastia dels borbons durant el segle XVIII / From Wikipedia, the free encyclopedia
El Reformisme borbònic fa referència al període de la història d'Espanya iniciat el 1700, en el qual Carles II, l'últim rei de la Casa d'Àustria de la Monarquia d'Espanya, va nomenar al seu testament, un mes abans de morir, Felip V de Borbó com el seu successor. Aquest fet va provocar la guerra de Successió Espanyola (1701-1714), fins a les abdicacions de Baiona de 1808, en les quals Carles IV i el seu fill Ferran VII, van ser obligats a abdicar dos mesos abans pel Motín de Aranjuez. A partir d'aqui, Napoleó Bonaparte els va fer cedir els seus drets monàrquics que van passar al seu germà José I Bonaparte, donant peu a l'inici a la Guerra del Francès.
Durant aquest període, la nova dinastia va construir una monarquia absoluta centralitzadora i uniformitzadora que va posar fi a la monarquia composta dels Àustries exercida durant els dos segles anteriors,[1] i va aplicar polítiques reformistes, part d'elles inspirades en els principis de la Il·lustració a Espanya, especialment sota els regnats de Ferran VI i de Carles III. Les reformes borbòniques es van portar a terme a partir d'un conjunt de directrius legislatives, polítiques i econòmiques promulgades per la Corona espanyola sota diversos reis de la casa de Borbó. Aquests van perseguir la supremacia estatal per sobre de l'Església Catòlica, i van impulsar reformes econòmiques que van desplegar un aparell de cossos de funcionaris civils fortament jerarquitzats.[2][3]
Les reformes van donar lloc a una reestructuració important de l'aparell administratiu de l'estat i de les seves colònies amb l'objectiu d'estimular la tecnologia, industria i comerç d'un país que necessitava modernitzar la seva economia. A l'Amèrica Espanyola, les reformes van ser pensades per fer més eficient l'administració i per afavorir el seu desenvolupament econòmic, comercial i fiscal.[4] Però els objectius reals de les reformes americanes van ser la transformació dels grups jurídicament semiautònoms en colònies pròpies que impulsessin l'agricultura comercial, l'explotació minera i els intercanvis amb la metropoli. El sistema fomentava la jerarquia, obligant les colònies a dependre més d'Espanya i a servir de mercat per als seus productes manufacturats. La corona espanyola va ordenar aquests canvis amb l'esperança que tinguessin un efecte positiu en l'economia de l'imperi.[3] Per altra banda, les reformes borbòniques pretenien limitar el poder dels criolls, i restablir la supremacia espanyola sobre les colònies.[5][6]
Les reformes van aconseguir resultats contradictoris a nivell administratiu, però van permetre alienar les elits locals americanes, que fomentaren les condicions per generar els disturbis i malestar, que finalment conduirien a la independència de tots els dominis d'ultramar de la corona espanyola.[7]