República Conservadora
From Wikipedia, the free encyclopedia
En la Història de l'Argentina es coneix com a República Conservadora, Règim Conservador, Ordre Conservador,[1] República oligàrquica,[2][3] o Règim oligàrquic,[4] al període comprès entre els anys 1880 i 1916, durant el qual la República Argentina, sota el govern de la Generació del 80, va tenir un ràpid creixement econòmic, poblacional i cultural.
En l'econòmic, es va establir fermament un model agroexportador perifèric de l'Imperi Britànic, que només va ser abandonat molt temps més tard.[5] El país va tenir un gran creixement de l'economia, impulsat per l'expansió de les fronteres agrícola-ramaderes, l'extensió de les comunicacions i els transports, i un augment en la tecnificació que va millorar a la ramaderia i l'agricultura.[6] Arran d'aquest creixement econòmic es va produir també un notable augment de la població, sota l'impuls de la immigració d'origen europeu i la millora de les condicions sanitàries del poble. La població va passar de 1.877.490 habitants comptabilitzats en el cens de 1869 a 4.044.911 el 1895, i a 7.903.662 habitants el 1914; es va quadruplicar la població en 45 anys.[7] Segons estimacions de Gino Germani, en el període de 1869 a 1895 es va produir una major diversificació de la societat argentina, com sorgeix del creixement de la classe mitjana que el 1869 era del 10,6% de la població i va passar al 25,2% el 1895, o sigui, que aquest grup va créixer a una taxa del 0,56% anual, mentre que en els períodes intercensals 1895-1914 i 1914-1947 aquesta taxa va ser del 0,27% i 0,29%.[8]
En el cultural, la Generació del 80 (nom que s'aplica també a l'elit política i empresarial del període)[9] va manifestar la seva adhesió als corrents literaris i artístics europees; si bé la producció literària i artística es va multiplicar exponencialment, no es va aconseguir a desenvolupar una expressió cultural específicament argentina,[10] cosa que sí va obtenir l'art popular amb la cultura gautxesca, i sobretot amb el tango. L'Estat va impulsar l'alfabetització per mitjà de les escoles públiques i així el percentatge d'analfabets que era del 78,2% de la població d'acord amb el cens nacional de 1869 s'havia reduït al 54,4% en el cens de 1895 (el 28,1% a la ciutat de Buenos Aires).[8] A través de l'educació es va buscar homogeneïtzar a la població, sobretot als més joves, i es va tractar de construir una «nacionalitat argentina».[11]
El gran nombre d'immigrants que es radicaven al país va elevar les necessitats en matèria d'educació pública;el 1911, Juan A. Alsina, que havia estat comissari general del Departament d'Immigració, deia respecte dels fills dels immigrants que es radicaven al país que «les escoles rebien a tot el país al voltant de 40.000 nens, però quedaven prop de 450.000 sense possibilitats efectives de alfabetitzar-se».[12]
En el polític, el període va estar signat pel control del govern nacional i de la majoria dels governs provincials a través del Partit Autonomista Nacional i de la Lliga de Governadors, que van establir una agrupació o conglomerat polític d'ideologia liberal, encara que gradualment esdevinguda conservadora i (per certa part de la historiografia) oligàrquica.[13] La principal característica de l'acció política del període va ser el control de les eleccions a través dels acords de cúpules polítiques, el clientelisme i el frau electoral.[1] La figura política més rellevant del període va ser el general Julio Argentino Roca, que va presidir el país durant dotze anys i va dominar el partit en el govern almenys altres dotze, estenent el seu lideratge indiscutit durant dos terços dels 36 anys que va durar el període conservador.[14]
El començament del període s'estableix a l'any 1880, any en què es va produir l'últim fet d'armes de les guerres civils argentines que van fuetejar el país durant dos terços del segle xix,[15] es va solucionar la «qüestió capital» que dividia la capital de les províncies interiors amb la federalització de Buenos Aires,[16] i va assumir la seva primera presidència el general Roca. L'any anterior, aquest havia comandat la Conquesta del Desert, una ambiciosa i discutida sèrie de campanyes militars contra diversos pobles originaris, qualificades com a genocidi per part de la historiografia,[17][18][19][20] dutes a terme entre 1875 i 1885, que van incorporar efectivament al territori argentí gran part de la Patagònia i la regió del Chaco.[21]
El final del període s'estableix generalment en 1916, any en què va arribar al poder la Unió Cívica Radical, que va desplaçar als conservadors del poder per molt de temps, gràcies a la implementació de la Llei Sáenz Peña, sancionada pels mateixos conservadors, que va establir el sufragi obligatori i secret.[1]