Usuari:Inéspf/Historiografia greca
From Wikipedia, the free encyclopedia
Per historiografia grega s'entén aquella referida a l'Antiga Grècia, des del segle V a. C. fins al segle IV d. C., des de Heródoto fins a Zósimo, passant per Tucídides, Posidonio, Polibio, etcètera. En total, Jacoby, en Fragmenti der griechischen Historiker, va identificar a 856 historiadors grecs, inclosos els mitógrafos i cronistes locals.
L'article o secció necessita millores de format. |
Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
El concepte d'historiografia va néixer a Grècia, encara que s'accepta que anteriorment ja existia una concepció històrica a Orient, un desig de permanència de tot el que s'ha fet.[1] Ara bé, aquesta concepció històrica primitiva és una mera transmissió de dades històriques que, com les llistes reals de l'Antic Egipte, mancaven d'anàlisi històrica, per la qual cosa no es tractava d'historiografia, sense negar per això el seu valor documental.
Es considera a Heródoto el primer historiador, tant en l'actualitat com en l'antiguitat.[2] Tucídides va establir posteriorment la base racional i metodològica d'una historiografia nascuda com a reacció davant l'irracional de la mitologia grega. Prèviament, ja Hecateo de Milet havia atenuat el sobrenatural, però la separació total no es produeix fins a Tucídides. Heródoto va concebre la seva Història com un mitjà d'evitar l'oblit d'allò que mereixia ser recordat. En l'Antiga Grècia es veia també la història com a mitjà de mostrar exemples, encara que no models d'esdeveniments futurs. Així mateix des de Heródoto els historiadors realitzen un examen crític del passat i dels fets suposadament esdevinguts. El pare de la historiografia, Heródoto, així ho expressa en IV, 195, 2: "realment, ignoro si això és veritat, simplement consigno el que expliquen".[3]
Quant a les fonts, existia una preponderància de les fonts orals sobre les escrites.[4] En els orígens de la historiografia era gairebé obligat l'ús de fonts orals, doncs a diferència dels historiadors actuals, que es basen sobretot en la recerca de textos, els grecs antics no disposaven la major part de les vegades de suficient material arxivístic o bibliogràfic. No obstant això, quan ja sí era possible treballar amb els fons de les biblioteques, els historiadors van seguir preferint la tradició oral; i fins i tot van criticar als quals només treballaven amb fonts escrites com, per exemple, Timeo. A més, cal tenir en compte que els grecs no solien conèixer llengües bàrbares, per tant, Heródoto no podia entendre per si mateix les cròniques orientals, encara que tampoc va mostrar interès a conèixer-les. L'elecció de la tradició oral comportava la necessitat de les primeres reflexions quant al mètode històric, com és la crítica de les fonts, la seva relació i graduació segons el valor dels testimoniatges recollits. D'aquí per exemple la seva obstinació a mostrar totes les versions reconegudes, encara que consideri algunes errònies. Així mateix, la tradició oral obligava a establir una cronologia que ordenés els fets aïllats després de la seva recopilació. Les fonts escrites van quedar relegades als arqueòlegs o antiquaria, és a dir, per a l'estudi dels temps remots.