Cordovà
From Wikipedia, the free encyclopedia
Cordovà és el cuir de l'ancó del cavall, tractada generalment amb adob vegetal, que antigament era molt apreciada per la seva finor i la seva resistència.[1] S'obtenia per mitjà de l'adob de la pell amb substàncies especials, entre elles els tanins obtinguts a partir del sumac. Generalment era considerat com un cuir millor que el moltó per fer sabates.[2]
Aquests tanins presenten una resistència major a l'oxidació que la resta de tanins vegetals, el que manté el color de la pell per més temps. A més, permet una major penetració dels colorants, de manera que aquest cuir es va utilitzar com a base per als cuirs repussats i policromats. Com a tècnica de decoració, es diferencia del guadamassil en el fet que aquest feia servir la pell de moltó, més delicada i suau que la de cabra, sobre la qual s'estampen, llauren o repussen els policromats, daurats o estofats.
El vocable és d'origen mossàrab i al·ludeix a la ciutat de Còrdova, famosa pels seus adobats i per tota mena d'artesanies en cuir, des de muntures de cavall a enquadernacions, quadres, paravents, recobriment de parets, respatllers de cadira o altres petits mobles. A Espanya la tècnica es va desenvolupar durant l'edat mitjana i va aconseguir la seva major difusió i renom durant els segles xvi i xvii, sent objecte de gran exportació. Actualment queden pocs artesans que la realitzin, igual que passa amb la resta dels productes artesanals.
El treball del cuir va ser introduït a Espanya per la comunitat musulmana al Segle VII, però no serà fins al segle x, sent la nostra ciutat cabdal del califat, quan aquests treballs aconsegueixin un veritable auge i esplendor.
El cordovà va tenir el seu origen a Còrdova, capital de l'Emirat, en la qual els àrabs conqueridors van ensenyar a preparar, adobar, tenyir i daurar el cuir. Quan Còrdova va ser conquistada per Fernando III en 1236, els nous pobladors van seguir amb la tradició musulmana, que van seguir els mossàrabs que van quedar a Còrdova. Més tard, en l'època Medieval, la influència mudèjar va deixar pas a estils més occidentals com l'art gòtic, passant amb els anys a altres estils com el renaixentista, el barroc i el rococó.[3]