Cristianisme nicè
From Wikipedia, the free encyclopedia
El cristianisme nicè és el corrent del cristianisme primitiu sorgit del Primer Concili de Nicea. Es tracta d'un corrent trinitari que defineix la seva ortodòxia en contraposició a l'arianisme o el cristianisme acacià.[1] El cristianisme nicè esdevingué la religió oficial de l'Imperi Romà el 380 (gairebé un segle després d'Armènia, que havia esdevingut el primer Estat a adoptar oficialment el cristianisme el 301), quan Teodosi I promulgà una llei que prohibia els cultes pagans i tot comportament pagà a l'Imperi.
L'oposició entre aquestes dues tendències dogmàtiques s'allargà durant segles i sovint es traduí en oposició política. El cristianisme acacià es trobava majoritàriament entre els governants dels regnes bàrbars a conseqüència de la influència d'Úlfila, mentre que els cristianismes del món no-bàrbar, especialment les elits romanes, adoptaren el cristianisme nicè.[1] El corrent nicè, que s'anà imposant a poc a poc gràcies a l'activitat de poderosos bisbes nicens provinents de la noblesa senatorial,[1] segueix l'ortodòxia definida al Primer Concili de Nicea, celebrat el 325 a la ciutat homònima.[2]