Imperi Romà d'Occident
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Imperi Romà d'Occident fou la part occidental de l'Imperi Romà durant el període en el qual era administrada per una cort imperial pròpia, especialment entre el 395 i el 476, quan les províncies occidentals i les orientals eren governades per dues corts diferents, cadascuna amb la seva pròpia successió imperial. Les denominacions «Imperi Romà d'Occident» i «Imperi Romà d'Orient»[nota 4] són termes moderns per referir-se a territoris que només eren independents de facto. Els romans de l'època no consideraven que l'Imperi s'hagués dividit en dos estats diferents, sinó que simplement el veien com una única entitat política governada per dues corts imperials diferents per facilitar-ne l'administració. L'Imperi d'Occident caigué el 476 i fou dissolt formalment el 480, mentre que l'Imperi d'Orient es mantingué fins al 1453.
| |||||
| |||||
| |||||
Territori controlat per l'Imperi Romà d'Occident en el moment de la divisió nominal de l'Imperi Romà a la mort de l'emperador Teodosi I (395) | |||||
Informació | |||||
---|---|---|---|---|---|
Capital | Mediolànum (395-402) Ravenna (402-455 i 473-476) Roma[nota 2] (455-473) Espalàtum[nota 3] (475-480) | ||||
Idioma oficial | Llatí (oficial) Llengües regionals i locals | ||||
Religió | Religió politeista romana fins al segle vi Cristianisme nicè (església estatal) a partir del 380 | ||||
Moneda | Moneda romana | ||||
Geografia | |||||
Superfície | 395: 2,000,000 km² | ||||
Període històric Antiguitat tardana | |||||
Establiment | 395 | ||||
Divisió definitiva de l'Imperi Romà a la mort de Teodosi I | 17 de gener del 395 | ||||
Deposició de l'emperador Ròmul Augústul | 4 de setembre del 476 | ||||
Dissolució de l'Imperi Romà d'Occident després de l'assassinat de Juli Nepot | 25 d'abril del 480 | ||||
Dissolució | 480 | ||||
Política | |||||
Forma de govern | Autocràcia | ||||
Emperador romà d'Occident | |||||
• 395-423 (primer): | Honori | ||||
• 457-461: | Majorià | ||||
• 474-480 (últim): | Juli Nepot | ||||
• 475-476: | Ròmul Augústul | ||||
Legislatura | Senat Romà |
Malgrat que ja hi havia hagut períodes de govern conjunt per diversos emperadors, la idea que una única persona no podia dirigir tot l'Imperi per si sola fou plasmada en les reformes promulgades per l'emperador Dioclecià després de les calamitoses guerres civils i pulsions separatistes de la crisi del segle iii. El 286 introduí la tetrarquia, un sistema que preveia dos emperadors de rang superior o augustos, un a Occident i l'altre a Orient, cadascun amb el seu lloctinent o cèsar (emperador de rang inferior i successor designat). Tot i que el sistema de la tetrarquia no fou gaire longeu, la divisió administrativa entre Occident i Orient es mantingué d'una manera o altra al llarg dels segles següents. Així doncs, l'Imperi Romà d'Occident existí de manera intermitent entre els segles iii i v. Alguns emperadors, com ara Constantí I i Teodosi I, governaren l'Imperi en solitari com a únic august. A la seva mort el 395, Teodosi I dividí l'Imperi entre els seus dos fills: Honori assumí la dignitat imperial a Occident, amb capital a Mediolànum, mentre que Arcadi ho feu a Orient, amb capital a Constantinoble.
El 476, Odoacre i els seus federats derrotaren l'exèrcit romà d'Occident a la batalla de Ravenna. Seguidament, el capitost germànic deposà l'emperador adolescent Ròmul Augústul i es convertí en el primer rei d'Itàlia. El 480, l'anterior emperador d'Occident, Juli Nepot, fou assassinat i l'emperador d'Orient, Zenó, dissolgué la cort occidental i assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi. El 476, data popularitzada per l'historiador britànic del segle xviii Edward Gibbon per a la caiguda de l'Imperi d'Occident, sovint es fa servir com a límit entre l'edat antiga i l'edat mitjana. Tant el regne d'Odoacre com altres regnes bàrbars, molts dels quals eren antics aliats de l'Imperi Romà d'Occident que havien rebut terres a canvi del seu suport militar, mantingueren l'aparença de continuïtat amb l'Estat romà mitjançant l'ús dels sistemes administratius romans i sotmetent-se en teoria, tot i que no en la pràctica, a la sobirania de la cort romana d'Orient.
Al segle vi, l'emperador Justinià I restablí el domini imperial directe sobre gran part de l'antic Imperi Romà d'Occident, incloent-hi les pròsperes regions del nord d'Àfrica, les terres ancestrals romanes d'Itàlia i parts d'Hispània. La inestabilitat política dels territoris centrals d'Orient, juntament amb invasions de potències exteriors i l'esclat de conflictes religiosos, afeblí progressivament l'autoritat de l'Imperi sobre aquestes regions fins que caigueren definitivament fora del seu control. Malgrat que l'Imperi Romà d'Orient mantingué una presència al sud d'Itàlia fins al segle xi, en aquell moment la influència de l'Imperi sobre l'Europa de l'Oest ja havia quedat molt tocada. L'any 800, el rei dels francs, Carlemany, es feu coronar emperador romà pel papa, inaugurant una nova línia imperial que acabaria desembocant en el Sacre Imperi Romanogermànic. Tot i que aquesta nova entitat pretenia ressuscitar el títol imperial a l'Europa de l'Oest, en realitat no tenia cap relació significativa amb les tradicions o institucions romanes. El 1054, el Gran Cisma entre les esglésies de Roma i Constantinoble reduí encara més la poca autoritat que conservava l'emperador de Constantinoble a Occident.