Irlanda normanda
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Irlanda normanda comprèn el període medieval tardà a l'illa d'Irlanda, marcat per la invasió cambro-normanda que va sofrir des de 1169 fins a 1171, quan Enric II d'Anglaterra va desembarcar a Waterford i la va proclamar «Ciutat Reial».[1] Durant el final de la seva etapa cèltica, Irlanda havia viscut en un estat de guerra intermitent entre regnes provincials que es disputaven els recursos i el títol de Rei Suprem. Aquesta situació va ser transformada per la intervenció dels mercenaris cambro-normands i després pel rei d'Anglaterra, Enric II. Després de conquistar Anglaterra, els cambro-normands van dirigir la seva atenció cap a l'illa d'Irlanda, la qual van convertir en Senyoriu propietat del rei d'Anglaterra, conquistant gran part de les seves terres.
De qualsevol manera, amb el temps, el control anglès es va reduir a una petita zona dels voltants de Dublín anomenada la Palissada.[2] A la resta de l'illa, els senyors cambro-normands que havien encapçalat la invasió havien arribat a integrar-se completament en la societat gaèlica irlandesa.[3]