Astronomia islàmica medieval
avanços en astronomia fets en el món islàmic sobretot entre els segles viii i xv / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'astronomia islàmica medieval fa referència als avanços en astronomia fets en el món islàmic sobretot entre els segles viii i xv. Aquest desenvolupament va ser escrit majoritàriament en àrab i va desenvolupar-se a l'Orient Pròxim, el nord d'Àfrica, l'Àndalus i l'Àsia central. Més tard, es va estendre a l'Índia i l'Extrem Orient.
L'astronomia a l'edat d'or de l'islam va poder créixer molt a causa del factor geogràfic en estar a prop de les terres dels antics grecs que havien deixat un valuós coneixement del cel en manuscrits. Durant la dinastia abbàssida després del moviment de la capital l'any 762 dC a Bagdad, els traductors van ser patrocinats per traduir textos grecs a l'àrab, aconseguint que moltes obres científiques importants de Galè, Claudi Ptolemeu, Aristòtil, Euclides, Arquimedes i Apol·loni de Perge fossin traduïdes a l'àrab. A partir d'aquestes traduccions, el coneixement del cosmos fins llavors oblidat es va utilitzar per avançar als pensadors astrològics actuals. El segon factor clau del creixement de l'astronomia eren les observacions religioses seguides pels musulmans, que esperaven la pregaria hores exactes del dia. Aquestes observacions en el cronometratge van donar lloc a moltes preguntes en l'astronomia matemàtica grega anterior, especialment el seu cronometratge.[1]
Els estudis astronòmics van interessar tant a matemàtics, viatgers i religiosos com a les persones comunes, ja que l'islam i l'Alcorà tenen abundants referències al Sol, la Lluna i les estrelles. Van aparèixer observatoris públics i privats pertot arreu. L'astrologia era considerada una ciència i els sobirans tenien els seus astròlegs personals que guiaven moltes de les decisions d'estat.
Basades en les observacions babilòniques, es van construir les anomenades Taules astronòmiques, en les quals es trobaven les posicions i el moviments dels cossos celestes. Aquestes observacions, juntament amb les realitzades per iranians, hindús i grecs, van dur a un nou càlcul dels moviments celestes i a una astronomia matemàtica molt evolucionada que van practicar al-Biruní i l'escola de Maragha, a Pèrsia, amb Nassir-ad-Din at-Tussí. Aquests nous càlculs durien posteriorment a una revisió de l'astronomia de Ptolemeu.
Un dels majors avenços de l'astronomia islàmica va ser el rebuig del sistema ptolemaic dels planetes, que situava el sol, la lluna i altres planetes en òrbita al voltant de la Terra movent-se en cercles anomenats epicicles i que els seus centres cavalcaven sobre deferents excèntrics, i el moviment angular d'un planeta era uniforme al voltant de l'equant que era un punt oposat al centre deferent.[1] Un dels primers a criticar aquest model va ser Ibn al-Hàytham al segle XI, i al segle XIII, Nassir-ad-Din at-Tussí va construir l'Observatori de Maragha al que avui és l'Iran.[1] at-Tussí va trobar l'equant insatisfactori i el va substituir afegint una tècnica geomètrica anomenada parell de Tussí, que genera un moviment lineal a partir de la suma de dos moviments circulars. Aleshores, Al-Fadl ibn Sàlih, que treballava a Damasc l'any 1350 dC, va emprar el parell de Tussí per eliminar amb èxit l'equant i altres cercles desagradables que Ptolemeu havia utilitzat.[2] Aquest nou model alineava correctament les esferes celestes i era matemàticament sòlid. Aquest desenvolupament d'Al-Fadl ibn Sàlih, així com dels astrònoms Maragha, va romandre relativament desconegut a l'Europa medieval.[1]