Manuel I Comnè
emperador romà d'Orient / From Wikipedia, the free encyclopedia
Manuel I Comnè[1] (grec medieval: Μανουήλ Κομνηνός, Manuïl Komninós; 28 de novembre del 1118 – 24 de setembre del 1180) fou un emperador romà d'Orient del segle xii que governà en un punt d'inflexió crucial per a la història de l'Imperi Romà d'Orient i el Mediterrani. El seu regnat fou l'últim sospir de la restauració de l'Imperi sota la dinastia dels Comnens, durant la qual l'Imperi havia experimentat un ressorgiment del seu poder militar i econòmic, així com una renaixença cultural.
Nom original | (el) Μανουήλ Α' Κομνηνός |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 28 novembre 1118 Constantinoble |
Mort | 24 setembre 1180 (61 anys) Constantinoble |
Emperador romà d'Orient | |
8 abril 1143 – 24 setembre 1180 ← Joan II Comnè – Aleix II Comnè → | |
Activitat | |
Ocupació | emperador |
Família | |
Família | Comnens |
Cònjuge | Maria d'Antioquia Berta de Sulzbach (1146 (Gregorià)–1159 (Gregorià)) |
Fills | Aleix II Comnè ( Maria d'Antioquia) Maria Comnena ( Berta de Sulzbach) Aleix Comnè ( ) |
Pares | Joan II Comnè i Irene d'Hongria |
Germans | Aleix Comnè, Andrònic Comnè, Isaac Comnè, Eudòxia Comnena, Maria Comnena i Teodora Comnena |
Empès pel seu anhel de restaurar l'antiga hegemonia de l'imperi a la regió mediterrània, Manuel dugué a terme una política exterior activa i ambiciosa que incloïa aliances amb el papa i una Europa llatina en plena puixança. Encara que no aconseguí culminar-la, la seva invasió del regne normand de Sicília el convertí en l'últim emperador romà d'Orient a intentar reconquerir parts del Mediterrani occidental. Gestionà el pas de la Segona Croada, que podria haver estat un perill per a l'imperi, de manera impecable. Manuel establí un protectorat romà sobre els estats croats d'Ultramar. Davant de l'avanç musulmà a Terra Santa, feu causa comuna amb el Regne de Jerusalem i participà en una invasió conjunta del Califat Fatimita d'Egipte. Manuel redibuixà el mapa polític dels Balcans i el Mediterrani oriental amb la submissió dels regnes d'Hongria i Ultramar a l'hegemonia romana i campanyes agressives contra potències veïnes, tant a l'oest com a l'est.
Tanmateix, cap al final del seu regnat, els èxits de Manuel al front oriental quedaren en una situació molt precària a conseqüència d'una greu desfeta a Miriocèfal, en gran part a causa de la seva temeritat a l'hora d'atacar una posició seljúcida ben defensada. Malgrat que els romans d'Orient es recuperaren i Manuel fou capaç de negociar una pau avantatjosa amb el soldà Kilij Arslan II, el fracàs a Miriocèfal fou l'últim intent de l'Imperi de reprendre el control de l'interior d'Anatòlia dels turcs.
Manuel, conegut com ο Μέγας (o Megas, ‘el Gran’) pels grecs, inspirava una gran lleialtat en la gent que el servia. A més a més, és presentat com l'heroi d'una història escrita pel seu secretari, Joan Cinnamos, que li atribuïa totes les virtuts. Influït pel seu contacte amb els croats d'Occident, també era conegut com «l'emperador de Constantinoble més benaurat» en parts del món llatí[2] i fou elogiat com «lo mellor home de crestians en aquell temps» pel rei Jaume I d'Aragó en el seu Llibre dels fets.[3] Els historiadors moderns, en canvi, l'han tractat amb menys entusiasme. Per a alguns, el gran poder que exercí no emanava directament d'ell, sinó de la dinastia que representava. A més a més, sostenen que, com que el poder imperial romà patí una davallada catastròfica poc després de la seva mort, les causes d'aquest declivi s'han de buscar en el seu regnat.[4]